martes, 29 de julio de 2008

HOYGAN

Gracias a Guerra he descubierto esta web.
Tremendo lo que puedes llegar a leer. ¡Ver para creer señores..! Y para los filólogos, fieles amantes de la lengua..., ya ni os cuento.
Lo mejor del caso es que hoy he encontrado esta pregunta en Yahoo!

Ha donde ba todo lo que elimino i despues lo vaseo de la papeleria de resiclaje?

Cuando he reaccionado, he deseado con todas mis fuerzas que algún fan de Hoygan fuera el autor de tal obra maestra...
Si Los crímenes de Oxford fue un éxito, ¿por qué no va a serlo Los crímenes de la RAE?
A ver, habitantes y habitantas del mundo, ¿alguien tiene algo que decir al respecto?

miércoles, 18 de junio de 2008

Operación... burka

Mido 1,60 m. y peso hfiosd quilos.
Ya estamos en junio. Las revistas y la televisión no hacen más que recordarnos que el momento de ir a la playa se acerca. Cuando llega el verano, echo tanto de menos el invierno: los jerseys de cuello alto, las chaquetas, las bufandas, los ponchos... Cuando hace frío es más fácil disimular las imperfecciones.
Operación bikini, le llaman. Para mí, creo que es más acertado denominarlo Operación Burka... Reconozco que siempre he sido una chica de complejos, aunque en verano éstos aumentan. También debo decir que no hago mucho para mejorar lo que hay. Tal vez si tuviera un dietista/cocinero cada día en casa, o un personal training que me machacara 5 horas al día o el suficiente dinero para pasar por el quirófano..., pues quien sabe. Tal vez sería como estas sex-symbols:

Britney Spears


La princesa del Popada...







Paulina Rubio


Ni una sola palabra...











Elsa Pataky


Al salir del quirófano...








o Christina Aguilera...


You are beautiful... and dirty











Pero por suerte o por desgracia, creo que soy más como...
Jennifer Love Hewitt... (salvando las diferencias, claro).


Entre caderas...








En fin, me voy a comer un trozo de apio y tres tomates... Quién sabe si este fin de semana me tocará pasar por la arena...

miércoles, 11 de junio de 2008

Les iaies (una espècie a part...)

No us heu fixat mai en les converses de les iaies? Ja sé que és de mala educació escoltar converses alienes, però és que aquestes no es poden omitir. Pareu atenció al do de paraula de les àvies que tenia sentades al costat en una cafeteria:

- Avui només prendré un cafè amb llet.
- I això? Que el metge t'ha dit que has de fer bondat?
- No; al metge hi vaig la setmana que ve. El que passa és que avui he dinat molt. He quedat amb la meva filla gran per anar a una presentació de no sé què i després m'ha convidat a dinar.
- Nena, quina sort. A mi em costa una barbàrie veure els meus nens. I què tal la presentació aquesta?
- No ho he entès gaire, la veritat. L'home semblava que desenrotllava bé el tema però no entenia pas de què parlava. A vegades semblava que se n'anava una mica pel detergent i jo ja estava molt cansada. Tinc tots els musclus dolorits i per arribar on feien aquest acte has de fer molts de jeroglífics. Està ben amagat!
- I hi havia molta gent, doncs?
- Dona, no gaire. I millor, tu! Així hem tingut més aperitiu d'aquest..., com en diuen... pictionari per nosaltres.
- I després del pica-pica encara heu anat a dinar?
- Sí, perquè la Dolors (he suposat que era la filla gran) tenia molta gana. I primer volia anar a un veterinari d'aquests on no hi cuinen res de carn. Saps quins vull dir?
- Sí, sí. Una amiga de la meva néta n'és de veterinaria. Segur que li falten moltes proteïnes.
- Però al final hem decidit anar a un resturant on podies triar un menut o un plat convidat. I clar, el menut és molt complet.
- I el servei què tal era? Perquè últimament a les notícies de la tele 3 diuen que és molt difícil trobar personal...
- Ui, molt bé. El cambrer era gall, però molt simpàtic. La veritat és que tots els galls ho són de simpàtics, eh? Mira en Jesús Vázquez!
- Quin home més desaprofitat...
(aquí ja començava a "xinglotejar" de tan aguantar el riure)
- Ai, sí...
- En fi, anem cap a missa? Ja deu ser a punt de començar.
- Sí, anem. Però si a l'entrada de l'església hi han aquells que demanen llimona o monedes per trucar des de la gavina telefònica no els hi donis, eh? Que segur que ens enganyen i només ho volen per droga.
- Ai, ai..., si és que com està el jovent, eh?
- Apa, recull que marxem i encara hem de pagar.

I llavors m'han deixat rient sola i pensant que aquest diàleg bé podria servir per alguna sèrie de televisió i que les iaies... són una espècie en perill d'extinció.

martes, 10 de junio de 2008

Igualtat, sí. Gilipollades, no cal.

Aquesta dona (Bibiana Aido per qui no la conegui) en sí , ja em fa ràbia. Però que a sobre sigui la ministra d'igualtat... encara més. Per començar, que hi hagi d'haver un càrrec per això ja és molt, molt trist. És com el fet que existeixi un dia dedicat a la dona treballadora. Realment són coses que em toquen els collons (perdó, els ovaris).
El problema, però, és que a sobre és (amb tot el respecte, eh?) TONTA. Com pots dir "a los miembros y miembras de la comisión"??? Evidentment, els membres (homes i dones) de la RAE ja se li han tirat a sobre (per igual).
Kit Kat: estic "veient" OT i fins i tot en Jesús Vázquez ha fet al·lusió a aquest tema ("jóvenes y jóvenas que nos estáis viendo... ahora que está de moda esto de decirlo todo en masculino y femenino").
En fi, que sentint aquest especímen creat segurament per algú molt, molt cruel, una preferiria tenir un clítoris més desenvolupat.

Igualtat SÍ en: salaris, oportunitats laborals, tracte professional (perquè moltes vegades encara se'ns tracta de fleumes), sexe (comportar-se com un home no ha de ser sinònim de pelandrusca), etc.
Gilipollades que no calen: fer el femení de mots que amb una sola forma ja ens engloben a tots, penes judicials més baixes (a mateix delicte, mateix càstig), etc. (Possiblement me'n deixi moltes de gilipollades; per tant si algú en sap més que les digui si us plau).

Apa, ja m'he desfogat! Ara un polvet i a dormir...
Bona nit!

¡Illa, illa, illa...

...Villa Maravilla!
Sí, Espanya ha guanyat 4-1 a la selecció russa. Però no us penseu que això em fa feliç. La veritat és que em deixa força igual. Però bé, la qüestió no és aquesta.
Avui m'he adonat que els Expedients X existeixen i que la sèrie Entre Fantasmas no és ficció. M'explicaré:
Durant el partit, tots els aficionats cridaven el nom de David Villa, el gran protagonista del partit gràcies als seus 3 primers gols (l'últim ha estat obra del català Cesc Fàbregues) del matx. Aquest noi s'ha convertit, en 90 minuts, en el nou ídol de la nació espanyola. Tots els telenotícies ibèrics en parlaven. I llavors ha estat quan el meu xicot m'ha comentat...: "i ara no diuen res d'en Raúl, eh?"
Collons! Com no hi havia caigut abans?! En Villa, realment no és en Villa! A veure, quin número porta a la samarreta? El 7!! El gran número del capità dels capitans! La cosa és clara: l'ànima de Raúl ha invadit el cos físic de Villa i heus ací la genialitat del jugador del València. Si no és així, no s'explica. El que més em preocupa, però, és que tot Espanya ho deuria saber i per això no han comentat res del madridista (tan que criticaven que no el cridessin a files) i és que, els espanyols sabien que d'una manera o altre, el seu gran Déu seria present a la Eurocopa.
I jo que pensava que tots eren uns hipòcrites... Pobra de mi! Que trist és ser tan tonteta i normal i no veure més enllà... Ells sí que en són de llestos (i anormals)!









(perdoneu la qualitat de la fotografia, però ja sabeu el difícil que és captar els fantasmes)


viernes, 6 de junio de 2008

No te acostarás...

...sin saber una cosa más.
La gran mayoría de todos nosotros conoce los típicos juegos de palabras que se hacen con los nombres propios o las adivinanzas de cuando eres pequeño. Pongamos algunos ejemplos para entenderlo mejor:
- Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad escoja. / Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad es coja. (Quevedo)
- Si yo lo quito y ella lo caza / Sí, yo loquito y ella locaza.
- Espejo de lo que somos. / Espe jode lo que somos (lema de la campaña de la Comunidad de Madrid, con Esperanza Aguirre al mando... ¿Cuál es el lema bueno?)
- Blanca por dentro, verde por fuera, si quieres que te lo diga, espera (La pera)
- Oro parece, plata no es (El plátano)

U otra forma de hacer estos juegos es con los nombres artísticos de los posibles actores/actrices porno:
Alejo Dido Miano / Ale, jodido mi ano (Estrella porno gay)
Benito Camela / Ven y tócamela
Paco Jones / Pa'cojones
Penélope Zones Rosados / (Pene - lo) Pezones rosados
Maite Torras / (Mai) Tetorras
Eva Ginahonda / (E) Vagina Honda
Etc., etc., etc.

Pues bien, ¿alguien sabe como se llama este juego de palabras (tan utilizado por todos) que, basándose en la homonimia, la paronimia o la polisemia, consiste en modificar el significado de una palabra o frase agrupando de distinta forma sus sílabas? ¿No? Pues apuntad...

CALAMBUR


¿Alguien se apunta a "calamburear"?

jueves, 5 de junio de 2008

El sexe...

mou el món. Tots ho sabem i crec que en som conscients.
És per aquest motiu que penso que algunes frases fetes molt populars haurien de començar a evolucionar i estar al dia... Potser ara us sorprenguin i no us sonin bé, però si les coses van com han d'anar... la nostra descendència no coneixerà els originals. Els sabeu vosaltres?

1. No por mucho madrugar, follarás más temprano.
2. En boca cerrada no entran pollas.
3. La ocasión hace al putón.
4. Ojos que no ven, cuernos que le ponen.
5. Que me quiten lo follao.
6. Al mal tiempo, buena paja.
7. Hombre adulador, poco follador.

En fi..., que una sempre està pensant en l'únic.



miércoles, 4 de junio de 2008

Finalmente...

Evento: Concierto TOM WAITS
Día: 14 de julio de 2008 (lunes!)
Hora: 21.30h
Lugar: Auditori del Forum, Barcelona (entradas agotadas en la ciudad del amour...)
Entradas reservadas...: SÍÍÍÍ!!!!!
Ya ta hecho....















P.D.- París tendrá que esperar a... Septiembre..., ¿tal vez?

miércoles, 28 de mayo de 2008

Próximo objetivo...

Evento: Concierto
Día: 25 de julio de 2008
Hora: 20.00h
Lugar: Le Grand Rex, París (pa'qué ir a Barcelona si se puede ir a la ciudad del amour...)


TOM WAITS


LE GRAND REX

Tengo 2 meses para ahorrar...
¿Una ayudita pa' esta pobre chiquilla....? (Jijiji!)

martes, 27 de mayo de 2008

Suerte que aún no estoy preñada...



Angustiante...

Una nueva ídolo...

Ay, si te hubiera conocido antes...

martes, 13 de mayo de 2008

TOSCANA

Potser pensareu que sóc una vagarrassa (vale, vale... ho sóc). Però crec que no cal que faci un post sobre el viatge. Simplement, qui vulgui saber com ha estat, pot llegir la crònica d'en Pere a aquí. Descriu perfectament tota l'aventura (amb fotos incloses).
Jo ja escriuré alguna cosa nova quan m'inspiri...
Apa, salut i petons!

viernes, 2 de mayo de 2008

LUCCA

Ahora mismo estoy en Lucca (La Toscana). El hotel esta bastante bien.
De todas formas, ya escribire un post mejor cuando vuelva... Desde donde escribo no hay acentos. Solo estoy haciendo pruebas y matando el tiempo.
Venga, hasta la vuelta!

miércoles, 23 de abril de 2008

Operación Triunfo: Gala 2

Como predije, ROS se ha ido. Parece ser que por poco... pero se ha ido. ¡Qué tristeza y qué desilusión!
En fin, poco se tiene que comentar de esta gala.
Dentro del aburrimiento, las mejores actuaciones fueron las de los dúos formados por Pablo y Manu (Bad day) y Noelia y Chipper (Mañana: esta canción tiene algo que me hace saltar las lágrimas). El resto..., sin más. Bastante menos que más, pero bueno.
Como mínimo esta vez ha quedado para juicio del público la "Rubia - memiroenelespejo - miraditas - morritos Esther". ¡Por Dios, ¿cómo se pueden destrozar así las canciones?! En fin...
Los comentarios de Risto, en su línea. Como siempre, de acuerdo con lo que dice pero (según a quien se dirige) no con las formas.
Visto lo visto y temiendo que la gala de la semana que viene sea más soporífera que la de ayer y que por pena, compasión o enajenación mental de la audiencia no sea expulsada la "¿esatiabuenadelespejosoyyo? - pongoestosojitosporquesoymiope - noafinoporquenodoymásdesí", me voy a exiliar toda la semana a la Toscana. Así que, por suerte o por desgracia de algunos, el miércoles 30 de abril no habrá ningún post comentando la 3ª gala de OT.
Espero que al volver de mis vacaciones no sólo tenga la gran noticia de que el Barça ya está en la final de la Champions sino también la de que la rubia super-guay no llegará a ninguna final.
¡Feliz día de Sant Jordi!

lunes, 21 de abril de 2008

¿Sinceridad o hipocresía en la lectura?

Llueve y estoy encerrada en el despacho sin poder salir. No tengo paraguas (para variar) e ir a casa ahora, con la que está cayendo, sería una locura.
Para matar el tiempo he estado viendo webs relacionadas con la literatura. Más concretamente las que responden a la siguiente pregunta: ¿cuáles son los mejores libros de la historia? Y la verdad, los foros y entradas que he encontrado me han decepcionado bastante y me han hecho plantear la siguiente duda: los libros considerados obras maestras, ¿por qué lo son? ¿Por qué realmente son excepcionales o por qué un grupo de pseudo intelectuales así lo dice y los demás no osan llevar la contraria?
Conozco mucha gente aficionada a la lectura; de esa que no se asusta por el grosor de un libro ni por la temática que tenga éste. Hay gente que dice que si empiezas un libro, debes terminarlo. Reconozco que yo antes pensaba así. Pero también dicen que leer es un placer y que para ello debes hacerlo. Así que ahora, si la lectura no me gusta, la dejo. Ya no estoy en el instituto y, por tanto, no debo leer por obligación.
Debo decir que algunos de los libros que voy a nombrar no los he leído (como mínimo no enteros), pero me fío al 100% de las opiniones que me han dado esas personas lectoras por placer y no deber.
Sé que alguien me matará por decir esto, pero para mí:
1. Don Quijote de la Mancha: es infumable. Tal vez debo intentar leerlo porque quiero y no porque me obligan. Aún así..., no las tengo todas conmigo.
2. Crimen y Castigo: sólo he conseguido leer la mitad del primer tomo (tengo la obra en dos, supongo que ya sabían que juntarlo todo en uno me echaría pa'atrás inmediatamente).
3. El príncipe de Maquiavelo: dos aspirinas de golpe tuve que tomarme cuando lo terminé.
4. El amor en tiempos del cólera: laaargoooo y cansiiiiinoooo.
5. Los pilares de la tierra: mal ambientado (el léxico no se corresponde con la época), demasiada "paja", sobrevalorado.
6. La Biblia: como manual o enciclopedia para encontrar referencias..., vale. Como libro de cabecera... A mi ya me dirán.
7. Etc., etc., etc.
En general, puedo entender que algunas obras sean consideradas como maestras por la época en la que fueron escritas; porque entonces fueron originales y "rompedoras" de la tradición marcando un antes y un después. Pero todo esto sólo tiene significado si eres filólogo (y muchas veces ni por esas) o humanista. Para todos los demás, carece bastante de ello.
La verdad es que me repatea que la gente vaya diciendo por ahí: "El Quijote es fantástico; lo he leído 3 veces"; "Los pilares de la tierra es el mejor libro que he leído nunca; me lo leí en 2 días"... Y luego, éstos mismos critican, por ejemplo, El Código Da vinci. Que si no es real, que si está mal escrito, que si eso no es literatura ni es nada, etc. Pues oye, entretiene. Y mucho. Yo lo leí y no me lo tomé como un manual o libro de historia. Es una novela para pasar el tiempo. Es como el que estoy leyendo ahora (he tardado en cogerlo porque soy bastante reacía a leer los libros que todo el mundo considera geniales): La sombra del viento. No es un gran libro, porque contiene infinidad de errores y parece que te estén clavando agujas en los ojos, pero engancha y pasa bien. Y, ¿qué es lo importante? Pues que te apetezca leerlo.
Como este post... (o no).

miércoles, 16 de abril de 2008

Operación Triunfo: Gala 1

Perdonadme padre porque he pecado. Confieso que he visto OT y que lo seguiré viendo, seguramente, hasta el final.
Lo sé, lo sé... soy friki. Pero así soy y así lo cuento.
Hay tantas cosas (que me gustan hoy de ti) por decir de esta gala que creo que lo haré por palabras "claves"...

EXPECTACIÓN: Después de ver el pase de micros del domingo, debo reconocer que sentía curiosidad por ver como salían las actuaciones en el plató y en directo. Si el ensayo estuvo bastante mal..., ¿cómo defenderían los temas ante todo ese público, el jurado y con los nervios de “la primera vez”? Pues bien...

DESENCANTO: La primera canción, sea por ella (Patty) o por la letra (dudo bastante que fuera por él) fue la que más me emocionó. Solté un par de lagrimitas y listo. El resto de las actuaciones me dejaron bastante fría. No digo que no me transmitieran absolutamente nada... La verdad es que el tema de Shakira me dio vergüenza ajena. Ya lo dijo Risto: “La peor actuación de las 6 ediciones de OT”. Realmente fue algo im-presionante (y no en el buen sentido). Total, que después de la espera viene la frustración.

FAVORITO: Está claro que ya tenemos al nuevo Bustamante. No digo que Rubén sea mal chico, pero… ¿favorito? Aquí se demuestra que la mayoría de votantes de este programa son jovencitas que confunden el gusto musical con el vaginal. Este chico no es la mejor voz de este OT; ni siquiera una de las 5 mejores…, ni está dentro del grupo de las 10. ¿Qué tiene? Una cara mona, un piercing en la ceja y ese aire de niño travieso con carita angelical que tanto gusta a las adolescentes.

PREVISIBLE: Cuando se comunicó que Rubén era el favorito del público, se dejó claro quienes iban a ser los nominados. No era necesario que nadie dijera nada: ESTHER y TANIA (dúo Shakira – ¡por Dios qué mal!) y ROS y REKE (el incomprendido y Edward Norton con paperas). Para mí, estos dos no fueron los más flojos. Aunque se veía a la legua que para el jurado ellos eran unos de los candidatos a las nominaciones. También era de cajón que si los profesores no salvaban a ROS, éste se iba directo al veredicto de la audiencia porque los compañeros no le iban a elegir. (Bravo por Pablo, Manu y Virginia que se decantaron por él). Debo decir, sinceramente, que tal vez ahora no estoy siendo muy objetiva. Uno de mis favoritos es ROS. No porque tenga una gran voz, aunque sí especial y única; sino por el sentimiento de ternura que despierta. Es un chico de 16 años, algo tímido e introvertido que jamás ha podido obtener las tablas que ya tienen algunos de sus compañeros. Es vago, solitario y especial a su manera. Supongo que por todo eso me gusta. Y qué coño, ¡además es catalán… como yo!

NOMINACIONES: Casi siempre estoy de acuerdo con lo que dice Risto. También es cierto que yo jamás lo diría como él (tal vez porque no tengo los cojones suficientes)… pero lo que dice suele ser la verdad. Que “Es la peor actuación de las 6 ediciones de OT”, “Si pudiera echarte directamente en vez de nominarte, lo haría”, “Tú no tienes ningún pueblo en España que te apoye hasta la muerte” (a Chipper, el americano), “Tus compañeros te han dejado verde y, por eso, jamás cambies tu forma de ser porque eso es lo que te hace ser diferente y especial” (a Virginia, la novia cadáver)… Pero ayer, hubo una cosa de Risto que no me gustó y me provocó…

INDIGNACIÓN: Antes de empezar a nominar, el comentario sobre si alguien más quería abandonar la academia me pareció inapropiado y fuera de lugar. Las personas, normalmente, tienen sentimientos y por muchos sueños que tengan, a veces las malas pasadas del destino hacen que uno renuncie a ellos. Creo que la opinión que mostró, en otras circunstancias, no hubiera estado tan mal. Sin embargo, cuando la causa del abandono es el fallecimiento de un ser querido… Pues por allí no se puede ir, Risto; por ahí no.

ADIÓS ROS: Estoy convencida de que la semana que viene el catalán será el primer expulsado del concurso. Él tampoco tiene un pueblo que se vuelque en su salvación. Seamos sinceros: los catalanes podemos ver las galas de los martes e incluso el canal 24 horas (como una servidora) y tener a nuestro favorito, pero casi nunca por no decir jamás, votamos. Eso no va con nosotros. Así que, adiós Ros con el corazón porque con el alma no puedo…


viernes, 11 de abril de 2008

28 ABRIL...

En el día más importante para la humanidad tuvieron lugar estos...

ACONTECIMIENTOS

1484 - Pedro de Vera conquista la isla de Gran Canaria.

1686 - Publicación del primer volumen de los "Principia" de Isaac Newton.

1832 - Se sustituye en España la horca por el garrote vil como instrumento de ejecuciones.

1887 - Se realiza en Francia la primera carrera de automóviles de la historia.

1902 - Fundación del Manchester United FC, de Manchester, Inglaterra.

- Se inagura el metro de Moscú, con un recorrido de 82 kilómetros.

1945: - Benito Mussolini y su amante, Clara Petacci, son ejecutados en Dongo, localidad del norte de Italia.

- Hitler se casa en Berlín con Eva Braun.

1969 - Dimisión de De Gaulle como presidente de Francia.

1977 - En España son legalizados los sindicatos de UGT, USO y CC.OO.

1981 - Aprobación definitiva y promulgación del Estatuto de Autonomía de Galicia.

2003 - La empresa Apple abre la tienda de música iTunes Store, vendiendo 1 millón de canciones en su primera semana.

NACIMIENTOS

1442: Eduardo IV, rey de Inglaterra (1461-1470; 1471-1483).

1777: José Primo de Rivera y Ortiz de Pinedo, militar español.

1889: António de Oliveira Salazar, dictador portugués.

1908: Oskar Schindler, empresario alemán y salvador de judíos.

1937: Saddam Hussein, dictador iraquí.

1942: Francisco Rico Manrique, filólogo español.

1950: Jay Leno, presentador de televisión estadounidense.

1974: Penélope Cruz, actriz española.

1981: Jessica Alba, actriz estadounidense.

1981: MARTA CAÑIGUERAL AYLLÓN, única.

1986: Keri Sable, actriz porno estadounidense.

OTROS

2000: Muere Antonio Buero Vallejo, dramaturgo y académico español.

Día 28 de abril de cada año, Día de la Seguridad y Salud en el Trabajo

Fuente: Wikipedia (Bueno, yo aún no aparezco... pero tiempo al tiempo)

domingo, 6 de abril de 2008

Justícia? Millor la Llei de Murphy!

La majoria dels posts que faig són en to irónic o humorístic. Però aquest cop és sobre una reflexió seria d'actualitat.
L'altre dia a les notícies van ensenyar imatges del arxius i/o oficines dels jutjats els treballadors dels quals estan en vaga. (Tothom té dret a vaga, que ningú pensi que estic dient el contrari). Hi havia milers d'expedients apilonats un sobre l'altre i deien que, un cop passada la vaga, posar-se al dia costaria aproximadament un any. La qüestió, per mi, és que tota aquella paperassa no era només administrativa, sinó que n'hi havia un munt de marcada amb el rètol "Causas con preso".
Ja sabem que la justícia no funciona amb la puntualitat de deuria. Mirem el cas, per exemple, de la nena Mari Luz. El seu pressumpte assassí havia d'estar cumplint condemna. Però per la mala gestió, comunicació i retards en la seva notificació i reclamació d'entrada penitenciària, aquest home estava en llibertat. Diferents condemnes per pederastia, una d'elles per abusos a la seva pròpia filla i també per falsificació de documentació i proves en aquest mateix cas.
La gravetat del cas (si és que n'hi pot haver més) és que quan es van produir (o no produir) aquests fets la vaga de funcionaris de justícia encara no havia començat.
Què passarà ara? Què passarà amb tots els protagonistes dels expedients etiquetats amb "Causas con presos". Potser fa un any que els van condemnar; la justícia tarda, posem sis mesos, en executar les penes i, ara amb la vaga (que té serveis mínims però com sempre insuficients i ja porta una temporada activa) es tardarà un any a posar-ho tot en ordre. Dos anys i mig més de llibertat per una persona que potser també ha estat condemnada per pederastia, maltractaments, homicidi o assassinat... Dubto molt que el pensament dels imputats sigui el de "no reincidiré tot i que no estigui empresonat". Quant més temps passa, abans t'oblides de les conseqüències. Esperem que no hi hagi més víctimes de cap més tipus, però menys de les que pateixen en mans d'agressors que, per llei i legítimament, no haurien d'estar al carrer.
No vull que sembli que culpo als funcionàris en vaga de tots els successos. Simplement, jo potser tindria mala conciència...

P.D.- És escriure aquest post i s'acaba la vaga... Si és que la Llei de Murphy és la Llei de Murphy i aquesta no hi Déu que la modifiqui.

sábado, 5 de abril de 2008

La pregunta del milió...

Per què homes i dones som diferents?

En el post de febrer "Me cago en...", ja vaig parlar de l'origen del problema o peculiaritat de les dones en les seves relacions sentimentals: els contes infantils.
Ara doncs, ha arrivat l'hora de parlar dels homes. Per què es comporten com es comporten? D'on venen aquestes pautes de conducta? En el seu cas, evidentment, no prové dels contes de fades; no.., a ells els han enganyat amb les pel·lícules porno.
Heus ací algunes fal·làcies (que no felacions) que els molt innocents s'han cregut:
1. Les dones sempre, SEMPRE, porten sabates de taló: quan van a treballar, quan arriben a casa, quan netegen, quan han de fer endreça, quan s'en van al llit... Mai les veuràs amb espardenyes, o bambes; sempre estan com a mínim 5 cm. per sobre...
2. Quan la dona arriba a casa, el primer que fa és posar-se un picardies semi transparent (evidentment amb les seves sabates de taló). No importa l'hora que sigui, ni si ha de rebre la visita de la veïna que, per variar, s'ha quedat sense sucre o el comercial que ve a fer-te la demostració del miracle de la Lady Vaporetto. Mai, mai tindran un pijama de felpa a l'armari.
3. No importa l'hora, ni el lloc: nosaltres sempre anem calentes i estem disposades a fotre un kiki quan sigui. És igual si t'has passat 10 hores treballant a la feina, 3 enllestint la casa, 1 i 1/2 preparant el sopar i 30 minuts recollint-ho tot. És en aquest moment, quan rentes els plats, quan et ve més de gust que la teva parella et magregi. Res de relaxar-te al sofà, sense fer res, ni pensar i deixar-te portar per la tele basura. Després d'un dia esgotador, l'únic que vols és convertir-te en la Jenna Jameson particular de casa.
4. Les tetes que veuen a la pantalla no són reals. Per començar, la silicona és la que desafia la llei de la gravetat i, segon, els mugrons són parts sensibles que no es poden recargolar a la lleugera.
5. Dos minuts de cunilingus no compensen els vint de felació.
6. No cal fer tot el Kamasutra en un sol polvo. Potser hi estareu 3 hores, però a la segona ella ja voldrà parar.
7. Si fóssim contorsionistes, treballaríem al Circ du Soleil.
8. Totes esperen amb candeletes i un somriure d'orella a orella que la seva parella li proporcioni la crema hidratant per el seu tractament facial.
9. Els trios sempre són 2 femelles i un mascle. Qualsevol altre combinació és pura perversió.
10. No tots els forats són agradables de tapar.
11. A nosaltres ens és igual fotre un polvo amb un tio baixet, calb i pelut.
12. Depil·lació? Les dones ja neixen sense pèl.
13. Els orgasmes escandalosos que poden recordar la matança del porc... no són fingits.
14. La celulitis és la inflamació de la cèl·lula mitocondrial de Lucy (primer homínid primitiu descobert).
15. Les dones sempre estan disposades a posar-se al servei dels agents policials per a què els hi retirin una multa, als jefes per aconseguir un augment de sou, als operaris d'electrodomèstics per què els hi rebaixin la tarifa de mà d'obra o a qui sigui per aconseguir el que volen. En definitiva, que som totes unes pilinguis...

I ara, només queda contraposar el contes infantils i les pel·lícules porno per entendre perquè homes i dones són diferents.

martes, 1 de abril de 2008

Tothom coneix els oculistes?

Perquè al llarg dels gairebé 27 anys que tinc, la gent m'ha dit que m'assemblava a:
1. Ariadna GilQuan les dues portavem el cabell curt. Tot i que aquest període de temps abarca dels 10 als 23 anys... i ella sempre ha estat més alta i prima que jo (que no vol dir millor!)...

2. Fairuza Balk
A l'institut, quan vaig passar l'època "fosca"...
Vestimenta negra, ulls negres, "niña mala" d'aspecte (perquè sempre he estat molt bona...) i aquest estil. Tothom que havia vist Jóvenes y Brujas em deia que érem clavades... Algun encanteri (o malefici) deuria desprendre la pel·lícula...

3. Kate Beckinsale
Realment, deien que m'hi assemblava quan va protagonitzar La Tabla de Flandes, però aquesta foto m'agrada més (ja que n'haig de posar una...).
Corrien els anys 90, cap a mitjans de la dècada: carona angelical sense cap tipus de maquillatge, pentinat de cabell curt tipus "casc"...
En fi, qui hagi vist la pel·lícula i em conegués durant aquells anys segur que us diu que érem igualetes...

4. Maribel Verdú
Deixar-me el cabell llarg em va convertir en una noia Almodóvar... (entre altres).
No hi tinc gaire res a dir...

5. Natalia Verbeke
A la meva mare a vegades se li'n va la pilota...

6. Jennifer Love Hewitt
Una altra anada d'olla de la Mama. Segons diu, m'hi retiro quan ambdues portem el cabell recullit... La qüestió és que jo també estic molts cops Entre Fantasmas...

Finalment, haig de dir que totes aquestes "xatis" ja m'estan bé... Les nenes no estan gens malament...
El problema és que no faig més que preguntar-me si tothom sap que existeixen els oculistes?

viernes, 14 de marzo de 2008

T.G.I Friday

Gràcies a Déu! És divendres.
Sabeu que hi ha un restaurant a Estats Units que es diu així? No n'estic segura, però crec que en un dels meus viatges "al país de les oportunitats" hi vaig anar. És tipus Downtown de Girona (hamburgueses, patates fregides, etc.) En fi, el típic local americà de menjar americà.
No és que hi tingui gaire res a dir, però com que ja estic una mica cansada i espero amb candeletes marxar cap a casa i estar dos dies sense fotre ni brot..., doncs he pensat que en aquest moment no hi havia cap frase millor que aquesta (i a més a més amb la curiositat que hi hagi un restaurant que es digui així).
Apa, bon cap de setmana a tothom!!

http://www.fridays.com

martes, 11 de marzo de 2008

Kdm o quedem?

Hi havia un anunci que deia: "¿te acuerdas de cuando llamabas a una casa y no a una persona?"
L'època del mòbil començava a fer furor. Tothom en tenia un i sempre estaves connectat amb el món. La gent es comunicava mitjançant sms; primer personalitzats, després, "seleccionando todos". La fal·lera dels emails també va tenir la seva època daurada. Era més barat que un missatge i no parlem ja d'una trucada. El funcionament és semblant al dels mòbils: primer n'escrivies un de personal i més tard utilitzaves l'opció "escribir correo a todos los contactos".
La qüestió és que ara sembla que tot això ja ha passat de moda. La gent està més enfeinada (com a mínim la de la meva generació), més estressada, encaminant la seva vida cap a un futur més estable i, en definitiva, intentant madurar encara que algú s'hi resisteixi...
Últimament, m'assabento de les novetats dels meus amics a través dels seus blogs, fotologs o myspace's. Abans els podia trucar o enviar un missatge cada dia..., cada dos, cada setmana, cada quinze dies... Però ara, moltes vegades es donen senyals de vida en directe un cop al mes.
El més curiós, però, és que quan parles amb algú ja no hi ha gaires novetats perquè les has llegit al seu diari online. Com a molt en pots tenir o donar més detalls, però no gaire més. De totes maneres, també és possible que tinguis la sort que, just el dia que truques, ha passat quelcom nou i pots ser la primera persona en tenir la notícia en primícia.
Deien que els xats i els foros estaven matant les relacions interpersonals dels joves que pugen; que aquests començaven a tenir problemes per relacionar-se amb altra gent cara a cara, per conèixer persones en àmbits tradicionals (sóc força repròpia a utilitzar la paraula normal). Però ara, la pregunta que potser ens hem de fer és: serem capaços de mantenir les relacions personals que manteníem fins ara o ho deixarem tot en mans de la tecnologia? Seguirem anant a sopar o dinar amb els amics o ho farem cadascú a casa seva connectats per videoconferència?
Sigui com sigui (i estic exagerant moltíssim la situació, per si algú no se n'havia adonat), si la dèria d'escriure diaris públics continua, com a mínim hi ha la possibilitat que la creativitat i la manera d'escriure amb totes les lletres (sense els mètodes abreujats dels sms) que s'estaven perdent i que a tants preocupava finalment revifi i obtingui la salvació...
Alabats sien els blogs!

jueves, 6 de marzo de 2008

Qui m'ho havia de dir...

...Jo que sóc de lletres, de tota la vida; que he estudiat durant 5 anys una carrera humanística, que en ma vida m'he preocupat pels números...
Qui m'havia de dir que algun dia buscaria desesperadament programes com el Contaplus, Facturaplus i altres d'aquest estil. Quantes voltes dóna la vida, oi?
No, si ja m'ho deia el meu pare... "a mi em feia il·lusió que estudiessis empresarials". Doncs mira, no he fet la carrera... però ara em tocarà aprendre. Sort que puc comptar amb el millor mestre del món per tots els dubtes que em puguin sorgir (i que sorgiran, evidentment). El més bo de tot és que, buscant per Internet, he descobert nous programes que ni ell coneixia.
I jo que al començar la universitat pensava que els números només em servirien per comptar versos i fer les mitjanes de les notes... Mare de Déu!
D'altra banda, informar a tothom que l'últim membre de la "meva" societat empresarial ja s'ha incorporat a les oficines.
Així que, a partir d'ara, anar a treballar ja no es podrà considerar o tractar com simples jugades de Monopoly..., ara ja hem entrat a la crua realitat laboral.
Guanyar-nos el pa, ja només depèn de nosaltres.

viernes, 29 de febrero de 2008

MOSQUES

El símbol de Girona és una mosca. Lògic tenint en compte la llegenda de Sant Narcís i que en una època determinada de l'any no fas més que veure mosques de xocolata, mosques de pa de pessic o mosques de biscuit a tots els aparadors de les pastisseries gironines.
La veritat, però, és que aquest és un animal força rabiós. Les mosques són emprenyadores, sempre estan fins el coll de merda i després mengen del teu plat. Tota una delícia, vaja.
De totes maneres, aquestes característiques no són les que més em molesten. A mi el que em fa més ràbia és quan es paren un moment i es comencen a fregar les potes... És com si t'estiguessin desafiant! "Jijiji...! A veure com et puc tocar els collons ara?" Les molt capulles...
Per sort, nosaltres som més intel·ligents (permeteu-me el luxe de generalitzar) i sempre tenim un diari o una revista a mà...
També és veritat que un cop has vist
Héroe a rayas ja no et cauen tan malament, però s'ha de reconèixer que el mèrit no procedeix pas d'aquests insectes en sí, sinó que segurament els de Gomaespuma hi tenen molt a veure. Digueu-me agosarada...
Molt probablement es podria fer un escrit molt més llarg i complet sobre aquest tipus de dípters; però no sóc entomòloga i, per tant, els bitxets endrepadors de caca no es mereixen més de quatre ratlles.
En fi, que vagi de gust!

jueves, 28 de febrero de 2008

KISS COMICS...

Algunes de les persones que llegiran aquesta nova entrada, entendran sense necessitat de paraules perquè dedico això a Kiss Comics (més concretament a aquest número). S'ha de dir que és un dels còmics eròtics (per no dir pornos) més ben aconseguit. El realisme dels dibuixos és impressionant, però el que més pot agradar o causar simpatia són les historietes que s'hi expliquen i l'elevat número de onomatopeies que hi utilitzen. Tot un ventall nou per a la gran majoria de nosaltres i del que es podria fer, sense cap problema, una bona tesis doctoral (com alguna amiga ja va dir en el seu dia que faria): blop, blop / chup-chup / ñap-ñap / snuf-snuf / pic-pic i d'altres que, després de tant de temps, ja no recordo.
Pels que no saben de què va la història, només dir-vos que aquest preuat document es va convertir en el company més fidel del meu viatge de fi de carrera a Santiago de Compostela. I si no us ho creieu, aquí teniu una prova...
Això va per vosaltres, filòlogues!

miércoles, 27 de febrero de 2008

Barça Vs València (Copa del Rei)



Ànim petits!!

Fotos dels meus dos fillets estimats... que porten el nom en honor a la seva "marona" gironina: Boja(n) i Tonel Messi.

(Sí, ja ho sé..., ja ho sé... Vaig a prendrem la medicació.)

Firenze... Octubre 2007















Sembla Girona, però us puc ben assegurar que és Florencia.
Bonica i curiosa ciutat pels gironins. Recomano que la visiteu.
Si algú ha de comprar joies o un anell de compromís o casament, no deixeu de visitar el Ponte Vecchio. Una bogeria!

D'altra banda, també és un lloc ideal per fer una birra...



Me cago en...

Me cago en els contes infantils, en les pelis romàntiques i fins i tot en les porno. Sí, sí... no feu aquestes cares: les porno.

Em cago en tot això perquè tot està lligat. Una cosa evoluciona cap a l’altre i fa que les dones siguem com som. Unes burres!

Quan som petites, les mares, àvies i tietes es passen el dia explicant-nos històries de princeses, de grans amors i de granotes que es tornen prínceps quan les petoneges. Més tard, quan ja ets una mica més grandeta però la teva estupidesa encara és latent, t’empasses cada dos per tres les típiques comèdies (o drames) romàntiques que no fan més que alimentar la teva innocent i tonta esperança que allò que estàs veient pot ser real. De veritat algú pensa que existeixen en el món tios que perdin el cul per tu d’una manera tan..., tan... obvia? El món ja en té prou amb una espècie idiota habitant en ell (el premi és pel sexe femení, per si a algú no li ha quedat clar).

I finalment, les pel·lícules porno... I no ho dic pel típic acudit de: “es casen al final?” No, no... res d’això. Quan veus aquest gènere ja ets conscient que les coses vistes fins ara no són reals. Portes trenta-cinc granotes petonejades i l’únic que has aconseguit és que et surtin cap-grossos per la boca... No senyor: quan veus aquestes pelis ja no busques un home que et salvi de les malícies del món. Ara ja ets madura i ets una tia independent en aquest sentit. Amb les porno, simplement busques diversió, evasió, desig, plaer, fantasia... No obstant això, com sempre t’acabes creient que el que veus és possible però, sincerament, alguna de vosaltres s’ha trobat amb un Nacho Vidal o Rocco Siffredi...? Perquè, si és així, si us plau, truqueu-me urgentment!

Diuen que hi ha molts peixos al mar... Llàstima que només quedin seitonets.

Vale..., d'acord..., jo tinc la sort d'haver trobat un peix espasa...!

Frases estúpidas...

He aquí una serie de gilipolleces que suele decir la gente...
Aprobar por los pelos
: Desde hoy, cuando se tenga un examen se va a la peluquería y, por si acaso, nada de depilarse. Por lo visto da igual saberse la lección o no... lo importante para aprobar son los pelos.

Buscarle a uno las cosquillas: esta expresión denota algo molesto. Si quieres enfadar a alguien, ¿por qué le buscas las cosquillas si con eso sólo conseguirás que se ría?

Buscar tres pies al gato: para empezar, los gatos no tienen pies. Ni uno, ni dos, ni tres. Y si a lo que se refiere la expresión son las patas... cualquiera puede encontrar hasta 4 (a no ser que sea un animalito mutilado).

Cagarse patas abajo: ¿Acaso alguien se ha cagado alguna vez patas arriba? Por muy cara culo que sea una persona, y por más mierda que tenga uno en el cerebro, dudo mucho de que sus heces salgan por las orejas.

Cada perro se lame su cipote: ... Sin comentarios.

Despedirse a la francesa: ¿Estará relacionado con la expresión anterior?

Culo veo, culo quiero: Claro... ¿Quién no desea tener uno de esos traseros afroamericanos tan conocidos en el mundo? Además, seguramente ya en el paraíso Eva vio el culo de Adán y ésta le dijo a Dios que lo quería. Deseo concedido: por eso el culo de la mujer siempre es más grande que el del hombre (que por regla general, prácticamente no tiene). Por otra parte, ¿vendrá esta locución del griego?

Bueno, sólo decir que se aceptan más propuestas.

martes, 26 de febrero de 2008

I will have vengeance...

London.
Sang, boira, venjança i...música.
Si no fos per aquest últim element, bé ens podria semblar una de les moltes versions de la història de Jack The Ripper. Però no, les víctimes no són prostitutes i el criminal no és anònim.
Sweeney Todd és una molt bona adaptació del musical a la gran pantalla. També haig de dir que no vaig poder anar al teatre a contemplar la, segurament, brillant actuació de Constantino Romero, però tot hi així m'ho imagino.
Johnny Depp agrada..., agrada molt i sorprèn. Però no com actor, sinó com a cantant. Ja els agradaria a molts individus del cel·luloide que ara es posen a gravar discos com desesperats tenir la veu i el carisma dels que gaudeix Depp.
L'argument, és veritat, no és res de l'altre món. És previsible y no aporta originalitat. Però les cançons i les melodies són impactants. No dic més: sortint del cine la primera frase que vàrem dir va ser: hem de tenir aquesta banda sonora. I això que al meu xicot no li agraden gens aquest tipus de pel·lícules...
El gènere en general l'avorreix. Certament és la veritable Ciència Ficció del món de l'espectacle (és més irreal un musical que una guerra de les galàxies). Però què hi farem... Ell ajup el cap i em porta a veure aquestes coses que a mi m'agraden. El millor del cas, però, és que al final li acaben agradant quasi bé més amb ell que a mi.
I qui sap.., si la cosa segueix així, potser d'aquí unes setmanes inclòs el veiem a Fama! A bailar i mata dos pardalets d'un tret: entra en el món dels musicals i perd aquests quilos que diu que li sobren...
Però bé, d'això en parlaré un altre dia.