Kdm o quedem?

Hi havia un anunci que deia: "¿te acuerdas de cuando llamabas a una casa y no a una persona?"
L'època del mòbil començava a fer furor. Tothom en tenia un i sempre estaves connectat amb el món. La gent es comunicava mitjançant sms; primer personalitzats, després, "seleccionando todos". La fal·lera dels emails també va tenir la seva època daurada. Era més barat que un missatge i no parlem ja d'una trucada. El funcionament és semblant al dels mòbils: primer n'escrivies un de personal i més tard utilitzaves l'opció "escribir correo a todos los contactos".
La qüestió és que ara sembla que tot això ja ha passat de moda. La gent està més enfeinada (com a mínim la de la meva generació), més estressada, encaminant la seva vida cap a un futur més estable i, en definitiva, intentant madurar encara que algú s'hi resisteixi...
Últimament, m'assabento de les novetats dels meus amics a través dels seus blogs, fotologs o myspace's. Abans els podia trucar o enviar un missatge cada dia..., cada dos, cada setmana, cada quinze dies... Però ara, moltes vegades es donen senyals de vida en directe un cop al mes.
El més curiós, però, és que quan parles amb algú ja no hi ha gaires novetats perquè les has llegit al seu diari online. Com a molt en pots tenir o donar més detalls, però no gaire més. De totes maneres, també és possible que tinguis la sort que, just el dia que truques, ha passat quelcom nou i pots ser la primera persona en tenir la notícia en primícia.
Deien que els xats i els foros estaven matant les relacions interpersonals dels joves que pugen; que aquests començaven a tenir problemes per relacionar-se amb altra gent cara a cara, per conèixer persones en àmbits tradicionals (sóc força repròpia a utilitzar la paraula normal). Però ara, la pregunta que potser ens hem de fer és: serem capaços de mantenir les relacions personals que manteníem fins ara o ho deixarem tot en mans de la tecnologia? Seguirem anant a sopar o dinar amb els amics o ho farem cadascú a casa seva connectats per videoconferència?
Sigui com sigui (i estic exagerant moltíssim la situació, per si algú no se n'havia adonat), si la dèria d'escriure diaris públics continua, com a mínim hi ha la possibilitat que la creativitat i la manera d'escriure amb totes les lletres (sense els mètodes abreujats dels sms) que s'estaven perdent i que a tants preocupava finalment revifi i obtingui la salvació...
Alabats sien els blogs!