Aquest matí, de camí a la feina, tothom parlava del partit d'ahir... Fins i tot alguns (i algunes) llegien el Mundo Deportivo mentre caminaven esquivant a la gent i les pilones de la vorera...
"És que a la Champions piten diferent" - deia un per telèfon. "Nena, quin patir ahir. Vaig estar a punt de marxar durant el partit... sort que al final no ho vaig fer" - deia una dona a una amiga que s'havia trobat. Les mares a l'entrada de l'escola també han canviat la seva quotidiana conversa sobre els seus fills per parlar del que voldrien que ho fos: Andrés Iniesta.
S'ha de dir, però, que ahir el Barça va jugar (o el van fer jugar) com el Madrid: 90 minuts de joc nefastos, gens encertats i amb poques opcions de gol. Però arriba el temps afegit i.... goooool!!!! Per un moment, tots els culés vam experimentar el que sent un merengue quan juga el seu equip i, per una vegada a la vida, la sort (o la justícia) ens va acompanyar. És cert que potser justament ahir no ens mereixiem guanyar (cosa que no vam fer... recordem que el resultat va ser 1-1), però el que està clar és que ser a la final ens ho hem guanyat a pols i que aquest any tots els títols haurien de ser blaugranes.
Ci vediamo a Roma!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario