viernes, 14 de marzo de 2008

T.G.I Friday

Gràcies a Déu! És divendres.
Sabeu que hi ha un restaurant a Estats Units que es diu així? No n'estic segura, però crec que en un dels meus viatges "al país de les oportunitats" hi vaig anar. És tipus Downtown de Girona (hamburgueses, patates fregides, etc.) En fi, el típic local americà de menjar americà.
No és que hi tingui gaire res a dir, però com que ja estic una mica cansada i espero amb candeletes marxar cap a casa i estar dos dies sense fotre ni brot..., doncs he pensat que en aquest moment no hi havia cap frase millor que aquesta (i a més a més amb la curiositat que hi hagi un restaurant que es digui així).
Apa, bon cap de setmana a tothom!!

http://www.fridays.com

martes, 11 de marzo de 2008

Kdm o quedem?

Hi havia un anunci que deia: "¿te acuerdas de cuando llamabas a una casa y no a una persona?"
L'època del mòbil començava a fer furor. Tothom en tenia un i sempre estaves connectat amb el món. La gent es comunicava mitjançant sms; primer personalitzats, després, "seleccionando todos". La fal·lera dels emails també va tenir la seva època daurada. Era més barat que un missatge i no parlem ja d'una trucada. El funcionament és semblant al dels mòbils: primer n'escrivies un de personal i més tard utilitzaves l'opció "escribir correo a todos los contactos".
La qüestió és que ara sembla que tot això ja ha passat de moda. La gent està més enfeinada (com a mínim la de la meva generació), més estressada, encaminant la seva vida cap a un futur més estable i, en definitiva, intentant madurar encara que algú s'hi resisteixi...
Últimament, m'assabento de les novetats dels meus amics a través dels seus blogs, fotologs o myspace's. Abans els podia trucar o enviar un missatge cada dia..., cada dos, cada setmana, cada quinze dies... Però ara, moltes vegades es donen senyals de vida en directe un cop al mes.
El més curiós, però, és que quan parles amb algú ja no hi ha gaires novetats perquè les has llegit al seu diari online. Com a molt en pots tenir o donar més detalls, però no gaire més. De totes maneres, també és possible que tinguis la sort que, just el dia que truques, ha passat quelcom nou i pots ser la primera persona en tenir la notícia en primícia.
Deien que els xats i els foros estaven matant les relacions interpersonals dels joves que pugen; que aquests començaven a tenir problemes per relacionar-se amb altra gent cara a cara, per conèixer persones en àmbits tradicionals (sóc força repròpia a utilitzar la paraula normal). Però ara, la pregunta que potser ens hem de fer és: serem capaços de mantenir les relacions personals que manteníem fins ara o ho deixarem tot en mans de la tecnologia? Seguirem anant a sopar o dinar amb els amics o ho farem cadascú a casa seva connectats per videoconferència?
Sigui com sigui (i estic exagerant moltíssim la situació, per si algú no se n'havia adonat), si la dèria d'escriure diaris públics continua, com a mínim hi ha la possibilitat que la creativitat i la manera d'escriure amb totes les lletres (sense els mètodes abreujats dels sms) que s'estaven perdent i que a tants preocupava finalment revifi i obtingui la salvació...
Alabats sien els blogs!

jueves, 6 de marzo de 2008

Qui m'ho havia de dir...

...Jo que sóc de lletres, de tota la vida; que he estudiat durant 5 anys una carrera humanística, que en ma vida m'he preocupat pels números...
Qui m'havia de dir que algun dia buscaria desesperadament programes com el Contaplus, Facturaplus i altres d'aquest estil. Quantes voltes dóna la vida, oi?
No, si ja m'ho deia el meu pare... "a mi em feia il·lusió que estudiessis empresarials". Doncs mira, no he fet la carrera... però ara em tocarà aprendre. Sort que puc comptar amb el millor mestre del món per tots els dubtes que em puguin sorgir (i que sorgiran, evidentment). El més bo de tot és que, buscant per Internet, he descobert nous programes que ni ell coneixia.
I jo que al començar la universitat pensava que els números només em servirien per comptar versos i fer les mitjanes de les notes... Mare de Déu!
D'altra banda, informar a tothom que l'últim membre de la "meva" societat empresarial ja s'ha incorporat a les oficines.
Així que, a partir d'ara, anar a treballar ja no es podrà considerar o tractar com simples jugades de Monopoly..., ara ja hem entrat a la crua realitat laboral.
Guanyar-nos el pa, ja només depèn de nosaltres.